venres, 10 de febreiro de 2017

Señaldá (Josep Carner)


Señaldá

Cuando'l güeyu se pierde ente la rama
d'un árbol mestu, tou verde, onde perbién
nun entra l'oru sel del tapecer,
            ¡qué señaldá nos vien!

Hai díes que les ánimes escapen
al cerru de ñube, nel cielu perdíu;
hai díes que'l camín de cada día
            paez desconocíu.

La señaldá ye de cuando nun yéremos.
¡Na sienda onde andamos qué incerteza!
Oh blandiu fuelgu, oh quietú añada
       que la vida ceza.




Enyor

Quan es perden els ulls en el brancatge 
d’un arbre espès, tot verd, on gairebé 
no entra l’or pacífic del capvespre 
            oh, quin enyor ens ve! 

Hi ha dies que les ànimes s’escapen 
al floc de núvol, en el cel perdut; 
hi ha dies que el camí de cada dia 
            ens sembla inconegut. 

El nostre enyor ens ve de quan no érem. 
Quina incertesa al caminal on som! 
Oh bla sojorn, oh quietud bressada 
            que la vida interromp. 


xoves, 9 de febreiro de 2017

El pueblu (Martí i Pol)



El pueblu

El pueblu ye un vieyu neciu,
ye una moza que nun tien prometíu
ye un pequeñu comerciante en descreitu,
ye un pariente col que reñemos cuantayá.
El pueblu ye una chornosa tarde de branu,
ye un papelín enriba la sabla,
ye l'orbayu de payares.
El pueblu ye cuarenta años d'engaramitase nos andamios,
ye la pequeña esmolición del domingu pela tarde,
ye la familia como base de la sociedá futura,
ye'l conxuntu d'habitantes, etc. etc.
El pueblu ye'l mio esfuerciu y el vuesu esfuerciu,
ye la mio voz y la vuesa voz,
ye la mio pequeña muerte y la vuesa pequeña muerte,
El pueblu ye'l conxuntu del nuesu esfuerciu
y de la nuesa voz
y de la nuesa pequeña muerte.
El pueblu ye tu y tu y tu
y tola xente que nun conoces,
y los tos secretos
y los secretos de los otros.
El pueblu ye tol mundu,
el pueblu ye naide.
El pueblu ye too:
el principiu y la fin,
l'amor y l'odiu,
la voz y el silenciu,
la vida y la muerte.

(El pueblu, 1956-1958)




El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc. etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort,
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

(El poble, 1956-1958)